Observació d'un pla seqüència

  Pier Paolo Pasolini va escriure el 1967 l’article «Osservazioni sul piano-sequenza» en el qual equiparava el pla seqüència amb l’acció de viure. El cineasta italià, en el seu escrit, prenia com a cas d’estudi les filmacions de l’assassinat de J. F. Kennedy que es van fer des de diferents punts de vista per diferents espectadors. Afirmava que la mort és allò que permet el muntatge d’aquelles imatges. La fi de l’assassinat permet que aquest pugui entendre, analitzar, ordenar i explicar. Què passa, però, amb els fets que no s’acaben? O, amb els fets que, com a mínim en la nostra vida, no veurem acabar? Com podem representar una vida tan llarga que supera la nostra? En aquestes pàgines es presenten fotogrames del pla seqüència que vaig fer amb la intenció, fallida, de representar una vida que no para de néixer. S’acompanyen d’una veu que reflexiona sobre el text de Pasolini i el reescriu, pensant en el pla seqüència d’aquelles vides que són diferents de les nostres.